Felicitats Tófol – Increible Núria

Sens dubte s’ho mereixia, no només des del punt de vista esportiu, si no també des del punt de vista humà. Tófol ja és el guanyador de les World Series i afegeix el seu nom a corredors tant il•lustres com Agustí Roc, Rob Jebb, Ricardo Mejia o Kilian Jormet.

Per fi rep la recompensa a tants anys d’esforç, que fins la temporada passada el va portar a l’exili esportiu a casa nostra, Catalunya, quan poca gent creia en ell.

Tófol és l’exemple del sacrifici de l’esportista no professional, que dia a dia es prepara per anar més amunt, en silenci i amb humilitat. És un tipus d’aquells que cau bé a tothom, que és difícil que tingui enemics i que després de molts anys, veu recompensat els seus esforços. Just quan ell sap, que es troba en un moment que preparar-se per l’alta competició li suposa un sacrifici molt més gran que en anys anteriors, doncs les seves prioritats són la família i en especial els seus “nins” i la seva feina que passa per un negoci familiar. Sens dubte, n’estic segur, que el primer que l’hi ha vingut al cap, un cop a sabut que era el nou campió de les World Series, ha estat la seva família, per tot el que s’ha sacrificat per ell i que tant suport li ha donat.

Recordo una conversa amb en Tófol, a primers de temporada on em deia que aquest any no volia viatjar lluny, que no volia estar masses dies fora de casa, lluny de la família, però les circumstàncies de la competició l’han fet viatjar a Estats Units i finalment a Malàisia. Coneixent-lo com el coneix-ho, segur que li ha dolgut allunyar-se dels seus durant tants dies, però de ben segur, per que també els coneix-ho, els seus li han donat tot el suport i a hores d’ara es deuen sentir orgullosos de l’esportista de la família. Tófol FELICITATS i també, de pas, a en Xavi Espiña, un quart lloc al Kinabalu, és un resultat extraordinari.

L’altra gran protagonista és Núria Picas, la gran revelació de la temporada i que avui en dia només pot ser superada per la seva gran amiga Mireia Miró, sens dubte són les dues millors corredores de curses de muntanya que existeixen avui dia. La seva victòria al Kinabalu, juntament amb la del Toubkal i la segona posició a la Grigne, la col•loquen com la millor corredora en aquest final de temporada. La seva major virtut: l’agilitat en les baixades, és impressionant, si les seves rivals no s’espavilen a treure-li diferències a les pujades, ja han begut oli, a les baixades no hi ha qui la guany, si no que li preguntin a Cecilia Mora (Toubkal) i a Ana Frost (Kinabalu).

Si ella vol, la propera temporada pot ser intractable i ojala puguem assistir a grans enfrontaments esportius amb la Mireia Miró, seria un gran espectacle esportiu.

Per cert, algunes webs ja parlen dels èxits de “los corredores españoles”, que no es portin a enganys, de “españoles”, res de res, catalans, malgrat se’ls hi remoguin els budells .

Toubkal Marathon: Una experiència per viure-la

Un continent diferent, una muntanya diferent, un paisatge diferent, una experiència diferent.

Tot tant diferent, que es fa difícil preveure si l’any vinent hi haurà una nova edició, ganes no en falten, però allà tots es diferent. Transportar tota la logística d’Europa a Àfrica és car i si li afegim que allà el voluntariat no existeix, encara ho fa més car. Tot costa diners, res és gratuït malgrat les promeses del governador. Això fa que les inscripcions siguin cares, però..... val la pena.

D’entrada arribada a Marrakech, on val la pena aturar-s’hi al menys un dia abans de marxar cap a la muntanya. La ciutat sorprèn pel seu desgavell circulatori amb motocicletes, bicicletes, carros i taxis i com no visita a la popular plaça Jamaa el Fna i els zocos que l’envolten.

Després del primer contacte amb el país, ens desplacem cap Imlil, a 1.700 metres d’alçada i punt de sortida de la cursa, el camí, ple de corbes per una carretera estreta i mal asfaltada. A Imlil, ens serà fàcil troba allotjament, doncs totes les cases o són petites cases d’hostes o són botigues, la gent hospitalària i amable, però això sí, com et descuidis ja te’n venut una polsera o una alfombra.

La tarda abans de la cursa, recollida de dorsals i briefing, amb tota mena d’explicacions.

Dia de la cursa, esmorzar a les 4 del matí, doncs a les 6 es dona la sortida. 5,45, tots a la sortida, comprovació de dorsals, encara és negre nit, però en pocs minuts començarà a clarejar. Puntualment es dona la sortida, el primer quilòmetre es corre neutralitzat, com en ciclisme, doncs encara és de nit. Es creua Imlil i es segueix per una pista, es va fent de dia, amb la primera claror, arribem al quilòmetre 1 i es dona la sortida real, tot coincidint amb un corriol, que comença a pujar sense pietat fins el primer coll de la cursa, el Tizi Mzik, de 2.479 metres d’alçada, tot just al quilòmetre 5, és dir 700 metres de desnivell positius des de la sortida. El terreny no té massa vegetació, més aviat escassa, menys mal que encara no toca el sol i es corre (o camina) molt a gust. Comença una petita baixada, que serveix per recuperar forces fins el refugi Tamsoult Hut, al quilòmetre 10 i mig. El lloc és encantador, una petita vall en mig de muntanyes, amb arbres i un petit poblat de pastors, el lloc es mereix unes fotos.

Sortint del refugi comença un corriol ple de pedres que va sortegen diversos rius, que en alguna ocasió t’obliguen a mullar-te els peus, el lloc de “pel•lícula”, amb cascada inclosa, quan sembla que arribes al cim, el camí fa un flanqueig a la muntanya i quan acaba, tot just girar la muntanya, la paret imponent del Tizi n’Aguelzin, amb un camí serpenteixant que supera un desnivell de 600 metres amb una alçada de 3.557 metres. Aquí les cames ja comencen a fer “figa”, el camí és de pedra desfeta, que en alguna ocasió et fa lliscar enrere, és fàcil creuar-se amb mules i els seus amos, que traslladen equipatges de turistes que fan el treking del Toubkal. Per fi s’arriba al cim, estem al quilòmetre 19. El vent bufa amb molta força que en alguna ocasió et fa fer alguna “tarantina”. Comença el descens cap el refugi del Toubkal (3.160 metres), el camí perillós per les pedres, cal anar en compte, lleugera pujada al refugi, ens queden 1000 metres de desnivell fins el cim del Toubkal i després tot baixada. El camí s’enfila de forma inflexible, amb pedres, moltes pedres. A partir dels 3.500 metres, es comença a notar l’alçada, lleugers mals de cap, respiració més continuada i símptomes de fatiga, per fi a la llunyania, es veu la piràmide del cim, el vent i el fred de cada cop més intens, per fi al cim, 4.163 metres d’alçada i cal baixar fins els 1.700, la baixada fins el refugi, molt complicada per les pedres, a partir del refugi el camí permet corre fàcilment, abans d’arribar a Imlil, el camí passa per diversos poblats on els nens t’acompanyen pels carrers, després diversos camps amb sistema de rec molt propi dels països àrabs, per fi un carrer asfaltat, estem entrant a Imlil, al fons del poble l’arribada, els veïns t’animen com un heroi.

L’endemà per la tarda, després de descansar, lliurament de premis, amb música popular i eufòria generalitzada.

Experiència única, de difícil continuïtat, però tot és possible, tant de bo hi hagi una nova edició del Toubkal Marathon