dimecres, 13 d’octubre de 2010

Toubkal Marathon: Una experiència per viure-la

Un continent diferent, una muntanya diferent, un paisatge diferent, una experiència diferent.


Tot tant diferent, que es fa difícil preveure si l’any vinent hi haurà una nova edició, ganes no en falten, però allà tots es diferent. Transportar tota la logística d’Europa a Àfrica és car i si li afegim que allà el voluntariat no existeix, encara ho fa més car. Tot costa diners, res és gratuït malgrat les promeses del governador. Això fa que les inscripcions siguin cares, però..... val la pena.

D’entrada arribada a Marrakech, on val la pena aturar-s’hi al menys un dia abans de marxar cap a la muntanya. La ciutat sorprèn pel seu desgavell circulatori amb motocicletes, bicicletes, carros i taxis i com no visita a la popular plaça Jamaa el Fna i els zocos que l’envolten.

Després del primer contacte amb el país, ens desplacem cap Imlil, a 1.700 metres d’alçada i punt de sortida de la cursa, el camí, ple de corbes per una carretera estreta i mal asfaltada. A Imlil, ens serà fàcil troba allotjament, doncs totes les cases o són petites cases d’hostes o són botigues, la gent hospitalària i amable, però això sí, com et descuidis ja te’n venut una polsera o una alfombra.

La tarda abans de la cursa, recollida de dorsals i briefing, amb tota mena d’explicacions.

Dia de la cursa, esmorzar a les 4 del matí, doncs a les 6 es dona la sortida. 5,45, tots a la sortida, comprovació de dorsals, encara és negre nit, però en pocs minuts començarà a clarejar. Puntualment es dona la sortida, el primer quilòmetre es corre neutralitzat, com en ciclisme, doncs encara és de nit. Es creua Imlil i es segueix per una pista, es va fent de dia, amb la primera claror, arribem al quilòmetre 1 i es dona la sortida real, tot coincidint amb un corriol, que comença a pujar sense pietat fins el primer coll de la cursa, el Tizi Mzik, de 2.479 metres d’alçada, tot just al quilòmetre 5, és dir 700 metres de desnivell positius des de la sortida. El terreny no té massa vegetació, més aviat escassa, menys mal que encara no toca el sol i es corre (o camina) molt a gust. Comença una petita baixada, que serveix per recuperar forces fins el refugi Tamsoult Hut, al quilòmetre 10 i mig. El lloc és encantador, una petita vall en mig de muntanyes, amb arbres i un petit poblat de pastors, el lloc es mereix unes fotos.

Sortint del refugi comença un corriol ple de pedres que va sortegen diversos rius, que en alguna ocasió t’obliguen a mullar-te els peus, el lloc de “pel•lícula”, amb cascada inclosa, quan sembla que arribes al cim, el camí fa un flanqueig a la muntanya i quan acaba, tot just girar la muntanya, la paret imponent del Tizi n’Aguelzin, amb un camí serpenteixant que supera un desnivell de 600 metres amb una alçada de 3.557 metres. Aquí les cames ja comencen a fer “figa”, el camí és de pedra desfeta, que en alguna ocasió et fa lliscar enrere, és fàcil creuar-se amb mules i els seus amos, que traslladen equipatges de turistes que fan el treking del Toubkal. Per fi s’arriba al cim, estem al quilòmetre 19. El vent bufa amb molta força que en alguna ocasió et fa fer alguna “tarantina”. Comença el descens cap el refugi del Toubkal (3.160 metres), el camí perillós per les pedres, cal anar en compte, lleugera pujada al refugi, ens queden 1000 metres de desnivell fins el cim del Toubkal i després tot baixada. El camí s’enfila de forma inflexible, amb pedres, moltes pedres. A partir dels 3.500 metres, es comença a notar l’alçada, lleugers mals de cap, respiració més continuada i símptomes de fatiga, per fi a la llunyania, es veu la piràmide del cim, el vent i el fred de cada cop més intens, per fi al cim, 4.163 metres d’alçada i cal baixar fins els 1.700, la baixada fins el refugi, molt complicada per les pedres, a partir del refugi el camí permet corre fàcilment, abans d’arribar a Imlil, el camí passa per diversos poblats on els nens t’acompanyen pels carrers, després diversos camps amb sistema de rec molt propi dels països àrabs, per fi un carrer asfaltat, estem entrant a Imlil, al fons del poble l’arribada, els veïns t’animen com un heroi.

L’endemà per la tarda, després de descansar, lliurament de premis, amb música popular i eufòria generalitzada.

Experiència única, de difícil continuïtat, però tot és possible, tant de bo hi hagi una nova edició del Toubkal Marathon













1 comentari:

Diedre ha dit...

Hola Lluís, molt bon escrit... tenim de fer els possibles per poder tirar la cursa endavant, compta amb Diedre pel que faci falta, ja parlarem amb el Nico i tot el que poguem fer des d'aqui, ho farem!

Salut i muntanya