Tot llegint l’article de l’amic Kiku, en el darrer número de la revista Trail, on manifesta la seva incomprensió dels “coeficientes” que regeixen les curses “por montaña” , de la nostra estimada FEDME, incomprensió compartida per molts i molts afeccionats, corredors i tècnics d’aquesta especialitat esportiva, voldria explicar-te el procés pel qual va veure la llum pública, el que ja podríem dir “invent incoherent” del segle XXI.
Fa uns tres anys, més o menys, tant la FEEC com la FEDME (per separat), varen decidir canviar els sistemes de puntuació de les seves curses. La FEEC va triar un sistema de puntuació que diferencia les seves curses segons, distància i desnivells acumulats (els positius i els negatius) i també segons si la cursa és d’alta muntanya o no. Un sistema compensat i sense grans diferències (podeu consultar les taules al web de la FEEC, als reglaments de la Copa i del Circuit). Paral•lelament la FEDME va fer el seu sistema (podeu consultar-ho al seu “reglamento” del seu web). Quan el vaig veure se’n va fer difícil, per a no dir impossible comprendre el procediment d’adjudicació dels “coeficientes”, allò que diu: “resultará de la operación siguiente: [ distancia x desnivel positivo] / 1000”. Com no ho acabava d’entendre em vaig posar en contacte amb un “arbitro nacional” que va estar a la reunió de “expertos” per que m’ho clarifiqués.
El primer que li vaig preguntar és per què no es tenia en compte el desnivell negatiu, és dir el de baixada, que en la majoria dels casos és on un corredor demostra la seva tècnica i habilitat, doncs les pujades, a excepció dels trams de grimpada, són trams de potència física. La resposta va ser: “en Jordi (el cognom el sabem tots) ho va decidir així”.
Per tant, els trams de baixada, que normalment són els darrers quilòmetres de cada cursa, quan un va esgotat, on has d’anar més en compte amb les pedres i altres obstacles, on es va al límit de les forces, on si vas dels primers et jugues el podi, segons els sistema de puntuació de la FEDME, no serveixen de res, s’acaba la puntuació a la darrera pujada. A les hores, per què no finalitzen les curses en pujada?.
En quan a la puntuació de la cursa, el “reglamento” diu: “El coeficiente de dificultad se aplicará a cada posición de la clasificación de la manera siguiente: [50x coeficiente] / 10, para el primer/a clasificado/a. [49 x coeficiente] / 10 para el segundo/a clasificado/a. [48 x coeficiente] para el tercer/a clasificado/a, hasta la posición que obtenga 1 punto, el resto de clasificados obtendrán 1 punto”. Tot i respectant que és una manera com una altra d’adjudicar punts, la formula és si més no “rocanbulesca”, per què multiplicar per 50, 49, etc i després dividir per 10?, A cas no és el mateix multiplicar per 5, 4,9, 4,8, etc i deixar-nos de tanta fòrmula?, el resultat és el mateix...pitagorins, pitagorins, qualsevol dia ens posen arrels quadrades, equacions, etc.
Anem a posar exemples, ara a la copa catalana, per posar un exemple conegut per tots, els punts per cursa oscil•len entre 110 i 130 punts, ja que les dificultats i/o distàncies són similars i si més no, la cursa més curta, en aquest cas la del Pedraforca, compensa la manca de quilòmetres, amb desnivells i/o dificultat. L’única excepció és la Cuita el Sol (80 punts), ja que es tracte d’una milla vertical. Si apliquéssim els sistema FEDME, les diferències entre curses serien abismals: Mentre que la cursa de Berga estaria valorada amb 303 punts, la del Pedraforca estaria valorada amb només 86 punts i la Cuita amb uns irrisoris 39 punts. I la FEDME pretén que totes les curses siguin homologades per ells?, esperem que la FEEC tingui dos dits de front i no caigui en aquest parany.
Seguim posant exemples, ara a nivell internacional, doncs si enim en compte que l’inventor dels “coeficientes” també té poder sobre el reglament internacional, qualsevol dia els aplica a nivell mundial. Així en trobem que la cursa del Kinabalu, amb tot el que suposa, és dir un desnivell de pujada bestial, una alçada, superior als 4000 metres, que pels que no estan acostumats a aquestes alçades és un important handicap i per descomptat una baixada extremadament difícil i tècnica, estaria valorada amb coeficient 47 i 234 punts pel primer. Mentre que la cursa de la Volta al Terme de Fondeguilla (amb tots els respectes), amb només 874 metres d’alçada, té un coeficient 85 i 418 punts pels guanyadors.
És lògica aquesta diferència?, és normal? A quin cap hi entra que la Volta al Terme (repeteixo, amb tots els meus respectes) ha de ser molt més valorada que la cursa del Kinabalu?
Kiku, no se si has entès com funcionen els “coeficientes”, que de lògica no tenen res, però així funciona la FEDME, il•lògicament, el pitjor és que aquesta febre té tendència a escampar-se a d’altres federacions. Esperem que a la nostra no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada